6º CARTA

Aquí seguís plovent, però amb més tristesa perquè tu no estàs amb mi.
El cel es ple de núvols que s'enlairen i es difuminen amb els grisos i blancs, però el blau no apareix i el sol s'amagat de mi i de les meues ganes d'estar en tu. Per què el temps i l'espai han de ser rivals per al nostre amor? Potser hi ha moltes altres coses pitjors que eixes dues inquebrantables, o no? Són coses tan extranyes que no sé si algun dia sabré com descifrar-les...
El que m'importa ara és sentir-te prop, i me's igual el temps i la llunyania. Jo sé que ara estàs tan prop meu com altres vegades. Sé que te senc dins meu i que això ningú m'ho podrà fer llevar del cap. Me dona igual el temps que passe i els xics que passen per la meua vida, perquè tu sempre seràs el més especial i el que em fa sentir-me feliç quan et miro als ulls i sé que tu també me sents i potser fins i tot m'estimes igual que jo, i mira que això és realment complicat, perquè no saps com és de gran aquest amor que m'aclapara tot el cor, el meu temps, tot... Atraveses totes les barreres que la meua ment crea per a defendre'm de tants dolors i tantes incertidumbres. Seguises en tots els racons del meu cos, racons que mai haguera cregut que existien.
I ara recorde el moment més especial que em passat junts, a soles...
Estavem de camí a la teua casa, després d'haver passat un dia normal amb els teus amics, però tu i jo savíem que no era un dia com qualsevol altre. Algo dins nostre ens cremava i unia totes les nostres fibres de la pell encara que ens separen les estúpides lleis de l'univers. En eixos moments en els que sentíem als nostres amics i compartíem moments amb ells no erem conscients del que feiem, perquè unicament ens miràvem i pensàvem en el moment d'estar els dos a soles.
No sé com vaig començar a sentir tanta ardor dins, tantes ànsies. Potser va ser la última quedada que vam fer. Era la segona que havíem estat a soles després del dia que em vaig ficar tan compungida... Em vas fer sentir molt bé i ja ens enteníem molt més. Jo ja no tenia por a dir-te el que volia de tu i tampoc a fer algo que no savia si era el que tocava o no, perquè al tocar-te totes eixes paranoies desapareixien.
I jo estava pensant en tots eixos dies pensant en tu sense poder estar al teu costat i també aquells que no podíem fer res o que simplement no ens atreviem.
Tenia tantes ganes d'estar en tu d'una altra manera, amb més pasió. No sé com seria la meua primera vegada i realment tampoc savia si seria eixe dia, quan també és veritat que ho dessitjava moltíssim. I veia en els teus ulls el mateix foc.
Ja estàvem arrivant a ta casa i m'entrestant tu m'acariciaves els cabells i el meu cor no parava de bategar en més força. Ja hi erem al portal i ell em va parar. Em va observar tota i jo em deixava portar per eixa energia tan tendra i alliberadora, com si sempre ens haguera unit d'alguna forma i simplement crec que sempre havia estat així.

I ara et preguntaràs com he pogut arrivar a parlar de tu en tercera persona. Doncs la veritat ni jo mateixa ho sé. Potser que siga per a que vegues tot açò d'una manera diferent. Per a que vegues com és la nostra història des de fora. Jo crec que és molt bonica i que t'estimo tant que puc arrivar fins al cel per poder demostrar-te tot el que vals i mostrar-teu. Sé que el futur entre una parella depén de dos, però en aquesta ocasió jo deixaria en les teues mans el meu destí perquè sé que on estic millor és on ets tu i sé que puc confiar en tu.
Seré feliç on tu troves la teua felicitat.
Sempre amor meu.

P.D: La història la deixaré per a una altra carta perquè les llàgrimes dels meus ulls i dels nostres núvols avuí no em fan recordar amb perfecció eixa nit tan especial.