5º CARTA

Avuí al poble plou. Fa dia de quedar-se en casa i no eixir i això és el que pensava fer avuí.
Seguisc pensant en tu a cada segon i no sé el que faràs tu en aquests moments.
La plutja normalment em fica mel·lancòlica i també fa dies que volia escriure sobre els temps que hem passat junts. Com quan anavem al bar del costat de ta casa per parlar de mil coses i encara teníem una mica de vergonya. Però també tinc alguns records amargs i un dels pitjors de tots va ser després de Magdalena. Era dissabte i ens vam anar en els teus amics a prendre algo al bar de sempre. Jo t'havia fet un regal que pensava donar-te quan estiguérem sols, però eixos dies estaves prou molest pels exàmens i tenies ganes d'estar en ells.
A mi no em va importar perquè sé quan d'important són els amics. En aquell entonces jo era la que anava en els teus amics i no a l'inrevés. Me porte bé en ells i a més me cauen de putísima mare i sé que a lo millor per a tu és més díficil fer el mateix amb els meus amics.
Però bé! Jo eixe dia esperava estar en tu a soles, ja que el divendres havíem estat tot el dia en la teua colla i pel matí em vaig ficar a fer-te un regal molt simple però sentimental. Era un record d'un dia que estaves pinxant i vas ficar la cançó de "Stand by me" i me la vas dedicar a mi. Em va parèixer un detall molt bonic i ja que eixos dies estaves una mica irritat per tants d'exàmens i tan d'estudiar te vaig fer un dibuix amb un disc de vinil i el títol de "Stand by me".
La veritat és que em va fastidiar mogolló que cada vegada que te deia o te proposava d'anar-nos-en, tu digueres que no, que volies quedar-te una estona més. Al final vaig arrivar a pensar que estaves enfadat en mi per alguna raó i t'ho vaig preguntar. Et vaig mirar als ulls i tu els vas llevar amb molèstia.
En eixe moment em vaig cabretjar i te vaig dir que tenia un regal per a tu i que si el volies que me cridares al dia següent ja que avuí pareixia que estigueres molt enfrascat parlant en els teus amics per fer-me cas a mi.
Me'n vaig anar sense mirar al darrere i me vaig donar cònter de que no em seguies, com ho feres altres vegades. Dels ulls se'm caigueren algunes llàgrimes vergonyoses i en eixos moments em vaig sentir molt sola.
Tenia l'esperança de que durant el dia tinguérem alguna estona a soles, però pareixia que no.
Quan de cop i volta el mòvil em va sonar i jo vaig tindre l'esperança de que fores tu. El vaig agarrar i no vaig poder evitar somriure i contestar amb un feliç "si?". Tu em vas dir que ho senties, que no t'havies adona't que jo volia un moment amb tu i que realment tu també el necessitaves. Em vas preguntar per on estaves i que m'esperara ahí.
Jo em vaig secar les llàgrimes i en un tres i no res et vaig veure corrent cap a mi amb un somriure avergonyit i els ulls brillants.
A voltes els mals moments són necessaris per als que venen després...